Testimoniatge de Jose 27/09/20

Hum…

Em dic Jose com molts altres Joses. No em considere algú especial; encara que diuen que ho soc. Tinc una discapacitat. No m’agrada dir que soc un malalt. De fet em molesta quan els metges es refereixen als seus pacients com “els malalts”. Soc una persona amb una malaltia. És cert. Però també soc moltes coses més.

Intente que aquesta part de mi no siga la protagonista. La majoria de les vegades ho aconseguisc, fins que algú arriba i fa coses per mi que jo no li he demanat que faça. Segurament ho fa amb bona voluntat; així que assent i no dic res.

És complicat viure des d’una cadira de rodes; anar pel carrer i veure culs en compte de cares, o anar amb la família a un restaurant i que el cambrer pregunte “I al campió què li pose?”.

Un conviu amb els seus dubtes, amb els seus anhels i amb l’amenaça constant que demà les coses poden canviar i no ser capaç de fer el que ahir sí que podia. Però la veritat és que al final t’acostumes i ho normalitzes. I entens que res és per a tant, que res és tan terrible i que no hi ha mal que 100 anys dure ni picor que no pugues rascar-te.

La malaltia és una cosa que apareix al marge de quina siga la teua actitud davant la vida. Almenys jo ho visc així. El que vol dir que no deslliurar-te de la teua malaltia no suposa una derrota. La derrota apareix quan et deixes véncer i et converteixes en “el malalt” del qual parlen els metges. Aquell en el qual la discapacitat pren les regnes i el protagonisme de la teua vida.

A vegades em costa. Com a tots. I tinc dret a asseure’m i descansar. Però detindre’m a descansar no significa rendir-se. Significa més aviat que saps que la vida és un esport dur. Però que si dosifiques les teues forces acabaràs vencent. No a la malaltia. Però sí a la temptació de deixar-se véncer per ella.

Lluita cada dia. Sense importar-te el resultat. I el teu dia valdrà la pena.

Jose