Testimoniatge anònim 14/02/21

Hola a tots,

Vull expressar ací un aspecte de la discapacitat en la qual quasi ningú cau. Tinc una malaltia neuromuscular i vaig en cadira de rodes des de fa 20 anys. I sabeu què? Que no vaig començar a fer coses fins que vaig començar a anar en cadira de rodes.

Abans d’anar en cadira, em cansava de seguida quan feia tres passos. Per a mi era impensable eixir un dia de falles; tant per les distàncies com pel risc que qualsevol espenta significara anar-men a terra. Així que entre la por de caure’m i la fatiga, a penes eixia de casa.

El dia que van portar la cadira a casa vaig sentir una espècie de derrota interior. Com si haguera fracassat i la vida acabara ahí: sense eixir de casa i damunt en una cadira de rodes.

Però va haver-hi una frase del tècnic de l’ortopèdia que em va cridar l’atenció: «La teua cadira té 35 km d’autonomia.»

I aquella frase no sols em va obrir els ulls sinó les portes a un món nou. De sobte, el que se suposava que era una espècie de condemna, anar en cadira de rodes, es va convertir en l’oportunitat de poder eixir sense cansar-me i sense por de ser espentat.

Des que vaig en cadira de rodes torne a gaudir dels parcs, dels passejos al sol, de les Falles, dels museus, dels bars en l’altra punta de la ciutat…

Anar en cadira de rodes és el millor que m’ha passat en els últims anys. Pensa-ho si estàs assegut en una d’elles. Pots veure-ho com una condemna o com l’oportunitat d’eixir al carrer i fer mil coses.