Hola a tots,
Quiero expresar aquí un aspecto de la discapacidad en la que casi nadie cae. Tengo una enfermedad neuromuscular y voy en silla de ruedas desde hace 20 años. ¿Y sabéis qué? Que no empecé a hacer cosas hasta que empecé a ir en silla de ruedas.
Abans d'anar en cadira, em cansava de seguida quan feia tres passos. Per a mi era impensable eixir un dia de falles; tant per les distàncies com pel risc que qualsevol espenta significara anar-men a terra. Així que entre la por de caure'm i la fatiga, a penes eixia de casa.
El dia que van portar la cadira a casa vaig sentir una espècie de derrota interior. Com si haguera fracassat i la vida acabara ahí: sense eixir de casa i damunt en una cadira de rodes.
Pero hubo una frase del técnico de la ortopedia que me llamó la atención: Tu silla tiene 35 km de autonomía.
I aquella frase no sols em va obrir els ulls sinó les portes a un món nou. De sobte, el que se suposava que era una espècie de condemna, anar en cadira de rodes, es va convertir en l'oportunitat de poder eixir sense cansar-me i sense por de ser espentat.
Desde que voy en silla de ruedas vuelvo a disfrutar de los parques, de los paseos al sol, de las Fallas, de los museos, de los bares en la otra punta de la ciudad…
Anar en cadira de rodes és el millor que m'ha passat en els últims anys. Pensa-ho si estàs assegut en una d'elles. Pots veure-ho com una condemna o com l'oportunitat d'eixir al carrer i fer mil coses.
Anónimo